Malauradament els grans directors del col·lectiu de l´advocacia espanyola semblen lluny de la vida real dels advocats. Mentre aquest 2015 hem patit una gran quantitat de reformes legislatives que a nivell de pràctica diària ens costarà molt d´assimilar, el nostre col·lectiu segueix a anys lluny del que hauria de ser el col·lectiu per excel·lència dedicat a defensar els drets dels ciutadans i ciutadanes.

La professió de l´advocacia és un ofici. En efecte, la pràctica per part dels professionals advocats/des de portar a terme l´assessorament i la defensa dels drets dels ciutadans comporta conèixer una gran quantitat de coneixements tècnics (legislatius) per poder desenvolupar-la.
Ara bé, quan la ciutadania escolta la locució “advocat d´ofici” sembla que escoltin un mot pejoratiu, i bona part dels usuaris d´aquesta institució tenen tendència a menystenir el col·lectiu dels “advocats d´ofici”. Realment no sé l´origen del concepte “advocat d´ofici” o “advocat del torn d´ofici”, acabant l´any 2015 l´origen històric d´aquesta locució no té importància. Estem avançant en el Segle XXI i hem de trencar amb concepcions històriques que res poder aportar actualment.

A la República de Colòmbia s´anomena “Defensoría del pueblo” l´estament equiparable amb els “Advocats del torn d´ofici” espanyol. El passat estiu en David Peña i Nofuentes va ser convidat a donar una xerrada a Manizales per part de la “Defensoría del pueblo”.

El concepte advocacia pública hauria d´imposar-se, i fins i tot que els nostres grans degans col·legials haurien de reclamar la reforma legislativa corresponent, com per exemple recentment hem viscut la transformació dels secretaris judicials de tota la vida en lletrats de l´Administració de justícia. L´advocacia pública és aquella destinada a servir els drets dels ciutadans de forma que és el propi Estat qui paga els honoraris de l´advocat/da. L´advocacia privada és aquella que és directament pagada pel propi ciutadà. De fet, des de fa 20 anys amb la Llei 1/1996, de 10 de gener, això és així. No puc entendre que hagi seguit existint el concepte “advocat d´ofici” o “advocat del torn d´ofici”, perquè tots i totes els companys professionals de l´advocacia tenim per ofici l´advocia. Podria ser què un dels principals problemes que pateix l´advocacia estigui per l´estancament que viu el nostre col·lectiu tant a nivell de col·legis, com a nivell d´entitats superiors als col·legis (Consejo General de la Abogacía española, Consell dels Iltres. Col·legis d´Advocats de Catalunya). La realitat demostra que aquests organismes es passen la vida fent actes amb la missió de regalar medalles i creus a ministres, consellers, jutges, fiscals, magistrats… mentre que l´advocacia pública i l´advocació privada viu l´any 2015 com si estiguem encara en l´any 1915. No cal seguir regalant medalles i creus als jutges, magistrats i fiscals, ja que aquests professionals es guanyen la vida com a funcionaris públics de forma merescuda. Els advocats/des d´ofici, és a dir, els professionals que tenim l´ofici de l´advocacia simplement volem tenir la possibilitat de defensar els drets dels ciutadans de forma digne, i tenir als palaus de justícia de l´Estat espanyol uns espais amb les mateixes condicions que la pròpia Fiscalia, i els propis jutges o magistrats. Volem poder accedir als mateixos sistemes informàtics que ells, i volem tenir el mateix reconeixement que ells, i per començar s´hauria d´adaptar la denominació a Advocats privats o públics, en funció dels criteris legals, i deixar enrera la locució absolutament arcaica i absurda de “Advocat d´ofici” o “Advocat del torn d´ofici”.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca